Diverses personalitats de la cultura alerten que les obres que es fan a la Sagrada Família són un nyap i demanen que s’aturin les obres.
El Manifest “Gaudí en alerta roja” critica “el plantejament estructural totalment contrari a l’establert per Gaudí i sense cap respecte per la seva obra“, afirma que “avui ja no se sap, ni es fa saber a ningú, on comença ni on s’acaba l’obra de l’autor” i denuncia els greuges que la continuació de l’actuació al temple han significat per l’obra original del genial arquitecte.
Beth Galí ho resumeix així de clar: “Des de molts àmbits s’ha insistit que la continuació de les obres era absurda, és una vergonya internacional. Qui s’atreviria a reconstruir un quadre de Picasso?”
El manifest l’impulsa el FAD (Foment de les Arts i del Disseny) i el signen, a títol personal, 14 representants més d’institucions culturals:
Exposició dividida en dues parts:
- Fundació Miró, Barcelona, del 20 de juny al 28 de setembre de 2008.
- Centre Cultural Caixa Girona-Fontana d’Or, Girona, del 18 de juliol al 4 de setembre de 2008.
L’obra d’Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) se centra en l’estudi de la percepció sensorial, les lleis de la física i els fenòmens naturals. Treballa amb diferents tècniques, però es destaquen sobretot les seves instal·lacions escultòriques per a espais específics. Eliasson recontextualitza elements com la llum, l’aigua, el gel o la boira per a crear situacions especials que canvien la percepció de l’espectador en relació a l’espai i a sí mateix. Transforma les sales del museu en un espai híbrid en què naturalesa i cultura es barregen i, així, proposa un ferm compromís amb el món que l’envolta i una reflexió sobre la vida actual. La complexitat i la diversitat dels seus treballs l’han convertit en un referent en el panorama artístic actual.
Exposició al CaixaFòrum de Barcelona
Del 22 de maig al 24 d’agost de 2008
Hannah Collins es va donar a conèixer en l’escena internacional com a artista pionera en el gènere de la fotografia, treballant a escala monumental i íntima alhora. Malgrat l’amplitud dels seus temes, les seves preocupacions es mantenen constants: la fugacitat de la vida moderna, la interrelació entre memòria i història, i la voluntat d’expressar aquestes experiències intangibles amb imatges.
Les fotografies panoràmiques i les projeccions multipantalla de Hannah Collins són de les més grans que es poden trobar en l’art contemporani. A la mostra “Hannah Collins. Història en curs”, el CaixaForum exposa una selecció d’aquestes obres de gran format.
Entre les projeccions multipantalla destaca l’encàrrec per aquesta exposició “La Mina”, en què l’artista busca les connexions entre els individus i els grups socials del barri de la Mina, especialment entre la cultura gitana.
A més, l’exposició preestrena “Dibuixant sobre la ciutat”, un projecte artístic sobre el paisatge canviant de la Barcelona metropolitana.
Aquesta última setmana lectiva del curs 2007-2008 hi haurà el Jury final amb els professors convidats de cada un dels cursos de projectes, amb l’excepció del segon curs, on aquesta última correcció general amb el José i el Nuno Mateus la vam celebrar la setmana passada.
Al curs de segon, en canvi, el proper dimecres 11 de juny, a partir de les 10h, comptarem amb la presència de la gent d’Hormipresa i farem una correcció general del lliurament final amb ells.
Per tant, recordeu: és important que a les 10h estigui tot penjat i/o ben exposat sobre les taules per poder començar la correcció puntualment.
El 26 de maig es van lliurar els premis del concurs d’idees per a habitatges aïllats unifamiliars, organitzat pel COAC i Hormipresa, fabricant d’elements constructius de formigó, dirigit a joves arquitectes i estudiants de 5è curs o PFC.
De les 101 propostes presentades, el jurat va premiar un total de cinc projectes i va escollir deu mencions i dues mencions especials.
Dimecres vinent, 4 de juny, farem la correcció final de l’exercici 5 del curs, que compatarà amb la presència dels arquitectes convidats d’aquest curs, Nuno i José Mateus (ARX Portugal).
Hauríeu de dur l’exercici el més acabat possible (memòria escrita, projecte detallat, sistema estructural pensat i representat, làmines ben composades, maqueta,…).
Donat que després d’aquesta correcció encara tindreu una setmana més, fins el dimecres 11 de juny, per completar, corregir o millorar allò que se us hagi comentat a classe, intentarem plantejar la correcció d’una manera diferent a com ho hem fet habitualment quan hi ha hagut els “juries” amb el Nuno i el José:
Cada grup extendrà els seus treballs, de manera ordenada, sobre la seva taula i, després d’una miranda general a tota la classe, cada grup corregirà separadament i el Nuno i el José aniran passant d’un grup a l’altre.
L’equip d’arquitectes Lacaton & Vassal, establert a Bordeus/Bordeaux, està format per Anne Lacaton (1955) i Jean Philippe Vassal (1954).
Si bé en l’inici de la seva carrera professional van ser coneguts per les seves propostes innovadores en l’àmbit de l’habitatge unifamiliar, a l’atrevir-se a utilitzar materials i tecnologies alienes a la disciplina tradicional arquitectònica, la seva obra ha evolucionat cap a projectes de major envergadura (com la Universitat de Grenoble o el Palais de Tokio a París) que mantenen intactes els seus objectius originals.
La seva obra no es basa en una preocupació per la forma, sinó que és el resultat d’un procés projectual sustentat per temes com la recerca tipològica, la maximització de la superfície construïda per a un pressupost donat, l’optimització energètica o la utilització racional i intel·ligent de nous materials que els permetin oferir solucions òptimes i enginyoses als requeriments dels clients.
La innovació tecnològica i els materials (policarbonat, hivernacles industrials) s’usen per aconseguir el preu més ajustat que permeti construir els espais més grans possibles amb una imatge contundent i moderna sense concessions a solucions prototípiques. És doncs una manera de fer singular que obre nous horitzons a la manera d’operar arquitectònica.
Casa al Cap Ferret, Bordeus / Bordeaux, França
1998
180 m2 + 30 m2 terrassa
123.000 €
El terreny, orientat a sud-est i desocupat durant molt de temps, era una de les últimes parcel·les no construïdes a la vora del Bassin d’Arcachon.
Un fragment de duna de sorra s’eleva i tot seguit torna a baixar cap al Bassin, recobert d’arboç, mimoses i de 46 pins.
Com preservar la duna i la seva vegetació i al mateix temps construir la casa?
Evitar la tala dels pins i la deforestació del sotabosc, ja que l’impacte, vist des del Bassin, és especialment sensible.
Aixecar la casa per sobre del terreny per beneficiar-se de les vistes.
Excloure els aterrassaments pesats i particularment degradants del sòl de sorra: dotze micro-pilots són enterrants a 8-10 m de profunditat. A sobre s’hi monta una estructura metàl·lica que llisca entre els arbres.
La façana que dóna al Bassin és oberta i envidriada, els altres tres costats són més tancats i entretallats per obertures verticals transparents.
L’alçada sota la plataforma és variable, però sempre suficient per permetre-hi el pas.
La cara inferior, com les façanes laterals, està constituïda per plaques d’alumini, de manera que es crea un cel artificial gràcies al reflex de la lluminositat de les onades del Bassin.
La coberta és una terrassa.
Tots els pins són conservats, inclosos aquells situats dintre la “petjada” de la construcció. Aquests creuen la casa a través de reserves d’espai adaptades al seu balanceig, al seu creixement i al seu manteniment adequat.
Anne Lacaton & Jean Philippe Vassal.
amb Sylvain Menaud, Laurie Baggett, Emmanuelle Delage, Christophe Hutin, Pierre Yves Portier, David Pradel, arquitectes col·laboradors.
Aldo van Eyck (1918-1999) està considerat un dels arquitectes holandesos més importants del segle 20.
Va ser profesor de l’Academia d’Arquitectura d’Amsterdam (1954-59) i de l’Escola Politècnica de Delft (1966-84), membre del grup editor de la revista “Forum” (1959-63 i 1967), membre actiu del grup holandès del CIAM i co-fundador del “Team 10″ (1954).
Va rebre la medalla d’or del RIBA el 1990.
El Burgerweeshuis (orfenat municipal) d’Amsterdam (1955-61), és una de les seves obres més importants, d’entre les quals també destaquen l’església catòlica de La Haia (1964-69), el pavelló d’escultura d’Arnhem (1965-66) i la casa Hubertus a Amsterdam (1973-81).
El dimecres vinent els professors F. Barozzi i A. Veiga no podran assistir a l’escola i proposen de traslladar les hores de classe a divendres.
Ells mateixos es posaran en contacte amb vosaltres per mail per comunicar-vos exactament les hores en què vindran.
Projecte i obra: 1949-1963
Emplaçament: La Ricarda, El Prat de Llobregat, Barcelona
La Ricarda és una de les obres més emblemàtiques d’Antoni Bonet i Castellana ja que suposa un salt qualitatiu important respecte d’anteriors experiències realitzades per ell mateix durant els seus anys d’exili a Argentina i Uruguai.
Sobre una plataforma artificial, s’extén una malla ortogonal que ordena un sistema de cobertura a base de voltes rebaixades de formigó armat.
“La casa es disgrega, s’escampa, i conforma un organisme difús en el terreny que l’envolta. (…) El terreny es modela fins aconseguir el nivell ajustat, definint així, la plataforma natural-artificial sobre la qual es desenvolupa la casa.
L’acte fundacional de la casa és determinar un element simple -la volta-.
Tot es sotmet a la rígida mida base del mòdul -8,80 x 8,80 m-.”
Jordi Roig
“(…) Teixit en què es reconcilien la rigidesa de l’estructura amb la llibertat que exigeix l’adaptació al lloc. I més enllà d’aquest eco formal que ancora l’obra al lloc del seu emplaçament, més enllà de la seva dissolució en repeticions i desplaçaments al servei del seu programa, la volta narra la hitòria de la casa, en un temps que és igual a tots els temps.”
Fernando Álvarez
“La Ricarda no és un objecte tancat en la seva mateixa forma, sinó més aviat, una lògica d’agregació que imposa subtilment els seus mateixos traços en un indret sense referències prèvies.
Aquesta capacitat de qualificar el territori és un dels aspectes que més impacten quan es visita la casa per primera vegada.”
Felip Pich-Aguilera
“La Ricarda, a El Prat del Llobregat, està ajupida entre arbres, escrutant un horitzó que llisca sobre les superfícies d’una plataforma manipulada. La casa és una presència que estira els seus membres, perllongant-se sota els les superfícies en forma de volta d’unes closques que reptan entre els fràgils sòls del delta: estranyes dunes enfront del mar que expressen un nou contracte entre arquitectura i naturalesa, lloc i sistema.”
Manuel Gausa
Dimecres vinent, 14 de maig, de 9 a 14h, farem una correcció intermitja general a la qual també assistiran els arquitectes convidats d’aquest curs, Nuno i José Mateus (ARX Portugal).
Caldria que duguéssiu làmines amb els projectes ben explicats (tant en dibuix com per escrit) i maquetes, ja siguin conceptuals o més definides.
Compact Habit® neix de la voluntat de millorar. De les ganes de trobar una manera d’edificar més segura, ràpida, fàcil i econòmica. Neix del repte de trobar una solució al problema actual de l’habitatge. De les ganes d’innovar i d’avançar dins de l’àmbit de la construcció.
Dimecres vinent, 30 d’abril, a les 10 del matí, vindà la gent d’Hormipresa a parlar-nos dels sistemes constructius amb peces de formigó industrialitzades.
El Fabrizio Barozzi i l’Alberto Veiga plantegen fer el concurs Hormipresa, però en un emplaçament concret i amb un programa determinat.
A la intranet hi teniu tota la informació i tots els documents referents a l’exercici que plantegen.
Jean Prouvé (París, 1901 - Nancy, 1984), arquitecte i dissenyador autodidacte francès, és reconegut, sobretot, per la seva constant recerca i innovació en sistemes constructius industrialitzats i és considerat com un dels pioners en la prefabricació d’habitatges.
Jean Prouvé somniava crear cases tan belles i racionals com els avions i els automòbils. L’any 1953, quan passava per la pitjor crisi de la seva vida, construeix la seva pròpia casa, creada amb urgència, improvisada, que encarna, tanmateix, les idees més innovadores de l’arquitecte.
Prototipus de casa bioclimàtica construida amb productes prefabricats de formigó.
Dissenyat per Pich-Aguilera Arquitectes, en col·laboració amb Andreu Muñoz Granados, per a Prefabricats Pujol
“El respecte al medi ambient, com a un valor que hem d´administrar, s’ha convertit en un consens social, l’arquitectura ha de buscar alternatives que proporcionin una relació més estimulant amb la naturalesa i una aplicació més honesta dels recursos naturals, que puguin donar-nos pautes objectives per a abordar el planejament i la tecnologia de la construcció des d’una apreciació contemporània”.
Felip Pich-Aguilera Baurier i Teresa Batlle Pagès, arquitectes
“- Abordar el projecte des d’un coneixement dels mecanismes globals en l’edificació i el planejament.
- La interlocució d’equips pluridisciplinars en el desenvolupament del projecte.
- La industrialització dels processos constructius com a via d’augment de qualitat i confort i disminució de costos.
- Noves formes en l’arquitectura com a sediment de les aspiracions de l’entorn i no tant de l’expressió individual”.
Felip Pich-Aguilera Baurier i Teresa Batlle Pagès, arquitectes
Pau Pérez Jové neix a Barcelona el 1947.
Estudia arquitectura a l’ETSAB i obté el títol d’arquitecte el 1973.
El 1976 es trasllada a Reus i comença a treballar en una empresa constructora.
El 1991 deixa l’empresa i torna a treballar com a liberal, en col·laboració amb Anton Banús, en encàrrecs per a l’Administració (Biblioteca Pública Municipal, Salou, 1992; Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat Rovira i Virgili, Reus, 1994-96;…)
Des de 1999 dóna classes de Projectes a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Ramon Llull.
“Per a Pau Pérez , l’arquitectura, per sobre de qualsevol altra consideració, és bàsicament construcció. Així de simple i excepcional. El seu aprenentatge com a arquitecte i l’ofici adquirit amb els anys són i han estat aprenentatge a peu d’obra. O sigui, adquisició i posada en pràctica de coneixements constructius, de tècniques d’execució i de posta en obra” Moisés Gallego
“… le reconozco un altísimo compromiso ético, un compromiso auténtico que huye de los falsos montajes…” Carlos Quintáns Eiras
Nous models d’habitatges unifamiliars aïllats realitzats amb sistemes industrialitzats “Hormipresa”
Proposar habitatges unifamiliars aïllats realitzats amb els elements del sistema constructiu Tradixalet d’Hormipresa o amb altres elements industrialitzats de formigó armat transportables i manipulables en condicions normals.
Antoni Gaudí i Cornet va definir un sistema arquitectònic revolucionari en la seva concepció estructural, estètica i espacial en el marc dels moviments reformistes europeus, que a Catalunya es coneix com a Modernisme.
El panorama arquitectònic de l’època el posa en contacte amb les construccions gòtiques i li permet estudiar les solucions estructurals i espacials medievals, les quals l’inspiren profundament.
Així mateix, Gaudí va ser un observador subtil de la naturalesa (plantes, animals, geologia,…). Sovint repetia que “l’art és fill de la naturalesa” i que havia de sotmetre’s a ella. Així, va estudiar l’arquitectura interna dels elements naturals, els quals li van servir com model perfecte d’inspiració. De la naturalesa va aprendre com aquesta havia resolt la forma i l’estructura sustentant de cada element, és a dir, l’estètica i l’estàtica de totes les coses.
Gaudí va observar que rarament la naturalesa té formes rectes. Va desenvolupar, per tant, una arquitectura basada en l’estructura íntima de la realitat tangible, lligant formes geomètriques amb formes naturals. Es va servir de l’arc parabòlic (”el més racional i mecànic dels arcs”, l’únic que adopta perfectament la línia de pressió, que distribueix els esforços a compressió pura i sempre sota la direcció i sentit de la resultant de forces), del paraboloide hiperbòlic i de l’helicoïdal.
Per al càlcul i execució de les seves obres, va estudiar els principis dels models funiculars i antifuniculars i va realitzar maquetes tridimensionals mitjançant cordills per determinar de manera correcta l’arc “catenari” o parabòlic. Fotografiat el model, feia girar la imatge i obtenia la volumetria del conjunt. El treball es completava amb el càlcul de les seccions necessàries per suportar les càrregues i amb la construcció de maquetes de guix de les diferents peces a escala que lliurava a l’artesà perquè aquest l’executés amb el material i a l’escala reals.
A la zona més estreta, al marge dret del riu, té 5 m i va guanyant amplària a mesura que s’obre fins a arribar als 30 m al marge esquerra, al cor del meandre de Ranillas. Mesura 270 m i la llum més gran (distància entre suports) arriba als 185 m. El viaducte té un recolzament a la llera, en una de les seves illes. L’estructura serà d’acer, encara que la “panxa” estarà protegida per una capa de formigó projectat.
A més de ser l’accés per als vianants més important a l’Expo, servirà de pavelló i, per tant, s’ha decidit cobrir parcialment. Sobre bastidors metàl·lics es muntaran panells triangulars de vidre i de GRC (formigó i fibra de vidre) que li donarà una tonalitat irisada. A la part coberta la temperatura serà quatre graus inferior a la de l’entorn. La ventilació natural farà que el termòmetre no sobrepassi els 30º, encara que baixarà a 25º en les dues àrees tancades del marge esquerra.
Arquitectes: Pere Riera, Josep M. Gutiérrez, Josep Sotorres, Montserrat Batlle i Barto Busom (rga arquitectes)
En plantejar-se a finals del segle 20 la construcció d’una passarel·la situada al conjunt arqueològic de Sant Pere de Terrassa, sembla adient utilitzar un esquema estructurat amb tradició i solera, que el pont penjat proporciona.
Al recinte s’hi accedeix pel pont de Sant Pere, conjunt d’arcs dels segles 16-17, peça de gran rotunditat i també exponent d’una forma estructural consolidada. Llavors, l’especificitat de la nova construcció cal que sigui la contrària: la lleugeresa. El pont penjat ens la forneix.
Contràriament als ponts per a trànsit rodat, en les passarel·les per a vianants es pot unificar en un únic element la funció resistent i la de plataforma per als usuaris.
Unes ruïnes d’un aqüeducte, una zona rural degradada, una rambla seca. Al fons, unes muntanyes. Un suburbi sense cap espai públic que l’identifiqui. Aquest és el context on se’ns demana construir una passarel·la per als vianants.
Més que una passarel·la que uneixi dos punts, es pretén construir una zona d’articulació entre el poble i el suburbi. No volem fer de la zona un espai urbà, sinó més aviat marcar el territori per apropiar-nos d’ell de forma més subtil.
L’estructura està composta per tres arcs que es creuen per sostenir una plaça a mig recorregut. La inclinació del paviment farà que ens asseguem amb la mirada cap a les muntanyes.
El paviment és com una taca d’oli que vessa i provoca, a l’altre costat de la rambla, uns moviments de terra que formaran la façana de la nova plaça.
L’actuació vol ser unitària: res té la voluntat d’anar per separat. Els llums s’entremesclen amb les fustes de la pèrgola, el paviment tallat fa de seient o s’ondula en un exercici de papiroflèxia per formar butaques. Sempre a les vores, mai com elements afegits.
Longitud total: 1053 m.
Longitud del tram central: 486 m.
Amplada: 26 m.
Alçada de les torres sobre el nivell del riu: 84 m.
Alçada de la calçada sobre el nivell del riu: 40 m.
Longitud de cada un dels 4 cables principals: 1100 m.
Diàmetre de cada cable principal: 40 cm.
El Brooklyn Bridge és més que un pont que creua l’East River, és tot un símbol de la ciutat de Nova York que, a més, va marcar una fita en la història al fer servir, per primera vegada en aquest tipus de construccions, l’acer i per ser durant 20 anys el pont penjant més llarg del món.
El projecte va ser concebut, per iniciativa personal, per l’enginyer John Augustus Roebling entre 1852 i 1855.
La idea de J. A. Roebling fou rebuda amb entusiasme pels governants de Manhattan i Brooklyn, aleshores ciutats independents, però fins el 1867 no es va fundar la New York Bridge Company, la qual s’havia d’encarregar de la construcció i el manteniment del pont.
J. A. Roebling va morir el 1869, el seu fill Washington es va fer càrrec del projecte i, finalment, a principis de 1870 s’inicia la seva construcció.
A l’agost de 1876 les ribes de Manhattan i Brooklyn són unides per primera vegada a través d’un cable d’acer.
Cada cable té un diàmetre de 40 cm i està format per 19 fils d’acer.
En total, més de 23.000 km de cable de suspensió subjecten el pont.
A començaments de 1883 s’acaba la construcció del pont.
Originalment el pont estava dissenyat per acollir dues calçades de doble via, dues vies de tramvia al centre i una plataforma elevada per a vianants.
El 1944 va començar una gran reconstrucció del pont, la qual va durar 20 anys.
Es van reforçar els pilars i els cables principals, s’hi van afegir nous cables de suspensió, les línies de tramvia es van eliminar i es van ampliar a 3 els carrils en casa sentit de circulació (hi passen uns 150.000 vehicles diàriament). La passarel·la elevada té un carril bici de doble sentit i espai per a vianants.
El “Puente Colgante” (o Pont de Biscaia / Bizkaiko Zubia) és un pont amb una barcassa transbordadora que uneix les dues ribes de la ria de Bilbao (o del Nervión) a Biscaia, Euskadi. A una banda queda la vila de Portugalete i a l’altra el barri de Las Arenas de Getxo.
La seva construcció es va plantejar per la necessitat d’unir els balnearis existents a les dues vores de la ria, destinats a la burgesia industrial i als turistes de finals del segle 19.
Dissenyat per l’arquitecte i enginyer Alberto de Palacio i inaugurat el 1893, permet el pas de grans vaixells de càrrega pel riu alhora que possibilita el transport de passatgers i vehicles d’una riba a l’altra.
Es tracta d’un element estructural pur, desproveït de qualsevol revestiment decoratiu, compost per dues torres dobles, una a cada vora, les quals eleven uns cables fins als 61 m d’alçada que s’ancoren a ambdós extrems en massissos de fonamentació situats a uns 110 m de las citades torres.
Entre les dues torres els cables formen una paràbola, de la que penja el travesser superior de 160 m de llum, situat a 45 m d’alçada. Sobre el travesser s’hi desplaça un carretó del que penja un sistema de cables creuats que subjecta la barcassa que trasllada passatgers i vehicles d’una localitat a l’altra.
Les torres, originals, són construïdes amb acer reblonat (subjectat amb claus de ferro rematxats), mentre que el travesser actual correspon a la reconstrucció realitzada els anys 1940-41, després de ser destrossat durant la Guerra Civil, i malgrat lleugeres diferències, respecta el concepte estructural del disseny original.
Va ser el primer pont d’aquest tipus construït al món i, per això, va servir de model de moltíssims ponts construïts a Europa, Àfrica i Amèrica. Actualment és l’únic d’aquests ponts que segueix en funcionament.
El transbordador del pont realitza viatges durant las 24 hores del dia i els 365 dies de lany, amb una freqüència de 8 min i una durada del viatge d’1,5 min.
El 2006 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El Pont des Arts, a París, és un pont per a vianants que creua el Sena i que connecta l’Institut de França amb la Cour Carrée del Palau del Louvre. A la banda est hi ha l’Île de la Cité, una de les dues illes parisenques del Sena.
El pont va ser dissenyat pels enginyers Louis-Alexandre de Cessart i Jacques Dillon i va ser el primer pont de ferro que es va construir a París, entre 1802 i 1804.
Va ser concebut com un pont que evoqués un jardí suspès, amb jardineres i bancs. La seva estructura constava de 9 arcs metàl·lics.
Després d’alguns danys soferts durant les guerres mundials i d’altres ocasionats per les barcasses que navegues la Sena, el pont va haver de ser completament reconstruït entre 1981 i 1984, projecte que va dur a terme Louis Arretche. Es va intentar mantenir el pont “idèntic” a l’original malgrat que es va decidir reduir el nombre d’arcs de 9 a 7.
El Ponte Vecchio és un pont medieval sobre el riu Arno a Florència. Es creu que va ser un pont construït inicialment en fusta pels romans. Després de ser destrossat per una inundació el 1333, es va reconstruir, aquesta vegada completament de pedra, el 1345. S’atribueix el seu disseny a l’arquitecte i pintor italià Taddeo Gaddi . El pont se sosté sobre tres arcs, el principal té una envergadura de 30 m i els altres dos de 27 m. L’alçada dels arcs varia entre 3,50 i 4,40 m. Sempre ha contingut diferents botigues i gran activitat comercial sobre ell (principalment joieries), segons la llegenda, perquè sobre el pont s’estava exempt de taxes i impostos. Per a connectar el Palazzo Vecchio (el palau municipal de Florència) amb el Palazzo Pitti, el 1565 Cosimo I de Medici li va sol·licitar a Giorgio Vasari que construís el famós “corredor vasarià” sobre el pont.
L’Aqüeducte de Segovia (en realitat el pont de l’aqüeducte) és un dels monuments més significatius i més ben conservats dels que van deixar els romans a la península ibèrica.
Els investigadors situen la data en què va ser construït entre la segona meitat del segle 1 i principis del segle 2. S’ha mantingut actiu a través dels segles i fins fa poc encara proveïa d’aigua la ciutat. Segurament això ha afavorit que s’hagi conservat en perfecte estat fins avui en dia.
L’aqüeducte, construït amb carreus de granit sense argamassa entre ells, condueix les aigües de la font de la Fuenfría cap a la ciutat, a uns 17 km.
Allà on l’aqüeducte és més alt, mesura 28,50 m (a més d’uns fonaments de gairebé 6 m de profunditat) i té dos ordres d’arcs suportats per pilars. En total hi ha 167 arcs.
Al pis inferior la llum del arcs és d’uns 4,50 m i la secció dels pilars passa de 2,40 x 3 m a la base a 1,80 x 2,50 m a la coronació. Al pis superior els arcs tenen una llum de 5,10 m amb pilars de menor alçada i gruix que els del pis inferior. El canal conductor de l’aigua remata tota l’estructura amb una secció en forma d’U de 1,80 x 1m.
El projecte investiga els diferents usos temporals que s’encavalquen sobre el territori urbà, prioritzant les perspectives ofertes des de l’arquitectura, l’urbanisme i les arts visuals. Ciutats ocasionals pretén explorar el fenomen des de les post-it cities, una mena de ciutats efímeres que infecten la ciutat ordinària a partir d’uns usos no codificats, temporals, anònims i amb un tarannà crític implícit.
Exposició al Museu de les Arts Decoratives: “La utilitat del buit”
La idea del buit com a element integral de la pràctica creativa és el punt de partida d’aquest projecte. El tema es planteja com una clau complexa per entendre els processos tant artístics com reproductius al llarg dels segles 20 i 21. El buit, el «no-res», la pausa, el silenci, l’interval, són elements imprescindibles per a qualsevol creació artística.
Aquesta relació «útil» entre so i silenci es reflecteix en les paraules de Johann Sebastian Bach, quan diu que interpretar una peça musical en un piano és molt fàcil: només cal tocar la tecla correcta en el moment correcte amb la intensitat correcta. Passa el mateix amb una pausa expressiva entre paraula i paraula, durant la interpretació d’una obra teatral; i també quan un pintor deixa una part del seu quadre estratègicament buida. El benefici del «no-res» el trobem fins i tot en un objecte o en un edifici en el qual el creador decideix deixar virtuosos volums d’espai buit. «La utilitat del buit» mostra aquesta important i fascinant relació entre matèria i no-matèria, ple i buit, forma positiva i negativa, a través d’una selecció de prop de cent vint peces provinents de les arts plàstiques, l’arquitectura, el disseny, les ciències naturals i l’enginyeria industrial.
“Ciutat Vella, a diferència d’altres districtes de Barcelona, és una ciutat completa… Potser aquesta és una de les qualitats més clares dels centres històrics. A partir d’aquí tot es complica. El plantejament existent no és capaç de gestionar la complexitat de la situació. I el planejament, en el desig d’eficàcia immediata, simplifica fins a límits insuportables les normes del joc,
1. El primer equívoc és que es pugui parlar de nou i de vell. La forma construïda té una relació complexa amb el temps. Potser, experimentar a casa nostra, al carrer Mercaders, una cosa semblant a habitar -una altra vegada- els mateixos llocs. Com si habitar no fos més que moure’s entre el temps d’un lloc…
Allò que ha aconseguit d’arribar fins avui és actual, útil, contemporani. I a més et permet de tornar enrere en el temps per continuar endavant.
2. Un altre equip és el que defensa l’enderroc com l’única possibilitat per “solucionar” les coses. Al contrari. Usar i tornar a usar. És com pensar i repensar les coses. I l’arquitectura no és més que una manera de pensar sobre la realitat.
Així, doncs, les noves construccions se sobreposen a les existents. Es barregen, es confonen i al final hauran de fer aparèixer aquest lloc amb les millors qualitats… Així, sembla lògic d’emprar termes com ara conglomerat, híbrid… termes que miren de superar la dicotomia del blanc o negre.
3. La superposició dels diferents moments en el temps ofereix l’espectacle de les possibilitats. Obren un indret al joc de les variacions. És difícil de treure conclusions més enllà del més elemental que defineix unes mínimes condicions de vida. Això no obstant, la força de les variacions constants sobre un indret ens col·loca en la línia de treball.
Repetir.
Tornar a fer de nou.
El projecte no ha d’insistir en un moment concret del temps, sinó instal·lar-se en ell.
El nostre projecte s’inicia amb la crítica al plantejament existent i proposa un model que permeti adaptar-se a la complexitat del lloc.
Una normativa atenta a alguna cosa més que a l’amplària del carrer i l’alçada edificatòria.
Un primer esquema que permeti desenvolupar la complexitat de la ciutat i que respecti els compromisos públics adquirits.
Proposem un model on no sigui tan fàcil distingir entre rehabilitació i nova construcció. On les places, el traçat continu d’eixamplaments passa per sobre del carrer com únic mecanisme urbà.
Es redueix el nombre de llocs de venda, racionalitzant els sistemes d’accessos i serveis.
Aportant espai públic i densitat residencial. Desplacem la zona comercial cap a l’Avinguda Cambó, reduint la seva secció. obrint l’antiga construcció del Mercat cap a l’interior del barri de Santa Caterina”.
El proper dimecres 12 de març, de 9 a 14h, tindrà lloc la presentació final de l’E4: “Sostre polifuncional pel “mercadilo” de Sant Adrià”.
Com a cada correcció final d’aquest curs, vindran els arquitectes Nuno i Jose Mateus (ARX Portugal) com a professors convidats.
Els criteris del lliurament són els mateixos que els dels tres exercicis anteriors.
Dilluns vinent, 10 de març, de 13 a 14h, en Josep Ustrell ens parlarà de cobertes: mercat de Santa Caterina, mercat de la Barceloneta, poliesportiu d’Osca,…)
Dilluns vinent, 10 de març, de 12.30 a 13h, lliurament final de “Catàleg”.
Cada grup (A1, A2,…) ha de dur el seu treball, amb totes les fitxes que hagi generat, en un sol pdf.
Ho podeu dur al pen-drive/memòria usb (no cal que graveu un cd) i ens ho copiarem a l’ordinador de l’aula a-201
L’exposició “Miguel Fisac-Huesos Varios”, planteja un recorregut al llarg de les realitzacions de bigues buides amb formes semblants a estructures òssies que l’arquitecte Miguel Fisac va desenvolupar al llarg dels anys seixanta. La mostra es deté en els curiosos processos de prefabricació, muntatge i patents lligades als avanços en el camp del formigó pretensat. La col·laboració de l’arquitecte amb Ricardo Barredo i Vicente Peiró va fer possible la creació d’una gran varietat de bigues buides que es van conèixer com “ossos”. El material exposat fa referència a aquestes curioses estructures i inclou des de peces originals rescatades de demolicions a reportatges fotogràfics tant d’època com actuals. També es complementa amb material audiovisual que ens dóna idea de la tècnica de l’època i del caràcter personal dels qui van protagonitzar aquesta història.
La col·laboració entre diferents tècnics, entitats i escoles d’arquitectura i enginyeria ha possibilitat un treball d’anàlisi exhaustiu d’aquestes obres. La investigació ha recorregut de punta a punta la geografia nacional buscant suports en els mateixos llocs i institucions que en el seu moment van ser testimonis de la història. D’aquesta manera l’exposició suposa un sincer homenatge a tota una experiència símbol d’una època presidida per l’optimisme i la col·laboració interprofessional.
El dilluns 25 de febrer a les 12:30, després de les correccions de “catàleg”, vindrà el Vicenç Sarrablo a fer-nos una doble conferència sobre estructures pneumàtiques i estructures i cobertes ceràmiques.
Aquí teniu una selecció dels projectes presentats a l’E3: “Aïllar. Insonorització de Can Zam”
Carola Closa Farré
Marc Coll Bastons
Josep García-Ruiz Verd
Maria del Mar Hortal Guillot
Naiara Illanes Calpe “Un barrio que se abre, un papel arrugado que se despliega y fraccionado escala por los edificios dotando al entorno de una imagen diferente. Acondiciona el barrio alejándola de su imagen actual.
El barrio se viste de seda , se engalana para un evento como la concentracion para el aniversario de radio taxi.
Mi propuesta plantea un sistema que no sólo aisla las casas del sonido producido por las concentraciones en el parque sino que lo embellece.
Este sistema compuesto por mallas metalicas que escalan desde la plaza hasta los edificios se puede dejar fijo o ser desmontado despues del evento.”
Teresa Martínez Fernández “Grandes vigas metálicas arriostradas con tablones de madera (reciclados de las obras, sobrantes de encofrados…) que adoptan forma cóncava para parar el sonido y reconducirlo al centro de la escena. Los tablones de madera son desmontables y sólo se colocan los días necesarios evitando así, que los usuarios de las viviendas pierdan las vistas que tienen en la actualidad.
Mejora de la visibilidad en el concierto mediante la creación de pendientes artificiales que forman gradas. Creación de un hito dentro del tejido urbano, que aporta funciones de pérgola y lugar de reposo durante el resto del año.”
Guillem Mora Bosch
Maria Poble Noguera “El projecte es situa a Can Zam, Santa Coloma de Gramanet i s’intenta, a partir d’unes pantalles, evitar la contaminació acústica que es produeix eventualment quan hi han concerts.
L’estructura de les pantalles que eviten el problema de la insonorització no és una línia continua, així amb aquesta geometria intentem que el so no és reverberi.
Amb l’estructura tubular aconseguim que aquest projecte no s’utilitzi només per casos puntuals, com es ara el concert, sinó que es puguin muntar i desmuntar segons la necessitat del moment.”
Anna Sarroca Ramon
Andreas Sivitos “My idea was to use a structure that would resolve the sound problem completely. For this reason I used the parabolic shape, which in theory achieves my target, which is to control and eliminate the unwanted sound. The parabolic shape from its nature has the ability to concentrate every reflected ray to its center, and so does with sound waves. I thought that by putting a reflective material in the parabola and a sound absorbing material in its center I would achieve the wanted result. That’s why I created three different structures. The first structure is placed on top of the speaker in order to control the sounds field. The second structure is placed strategically in several points on the site in order to not allow the sound to spread to the unwanted area. The third structure was placed at the end of the site close to the buildings for the same reason, providing at the same time sits for people and so extending the capacity of people on the site during the festival and creating a better view of the stage.”
Recordem que dilluns vinent, 25.02.2008, farem correcció de catàleg.
En principi hauran de corregir els grups previstos per aquest dia: A4, B4, C4, D4, A5 i B5.
Si quedés temps podran corregir els grups que haurien hagut de corregir fa tres setmanes i no ho van fer, és a dir: A1, B1, C1, D1, A2, B2, C2, D2, A3, B3, C3 i D3.
El dilluns 18.02.2008 tindrem dues conferències:
- 11:30 - 12:30 > Alberto Estévez > Maquetes polifuniculars d’A. Gaudí
- 13:00 - 14:00 > Pere Vall > Entorn del Besòs. Interpretació del lloc
“Walkscapes. El andar como práctica estética”
Francesco Careri
Editorial Gustavo Gili
ISBN: 978-84-252-1841-5
“Walkscapes” tracta del passejar com arquitectura del paisatge. Caminar com forma d’art autònoma, acte primari de transformació simbòlica del territori, instrument estètic de coneixement i modificació física de l’espai “travessat” que es converteix en intervenció urbana. Del nomadisme primitiu al dadaisme i el surrealisme, de la internacional lletrista a la internacional situacionista i del minimalisme al land art, aquest llibre narra la percepció del paisatge a través d’una història de la ciutat recorreguda.
Francesco Careri (Roma, 1966) es va llicenciar en arquitectura a Roma el 1993. Des de 1996 desenvolupa a Nàpols la seva investigació per al doctorat, amb la tesi titulada “El recorregut”. És membre del laboratori d’art urbà Stalker, una estructura oberta i interdisciplinar que realitza investigacions sobre la ciutat a través d’experiències de transurbància pels espais buits i d’interaccions amb els habitants. Ha publicat recentment un llibre sobre Constant i la ciutat situacionista imaginada per ell entre finals dels anys cinquanta i mitjans dels setanta (”Constant / New Babylon, una città nomade”, Testo & Immagine, Torí, 2001).
1883-1884: Josep Fontserè i Mestre
1886 (reforma): Jaume Gustà i Bondia
1888 (restauració): Josep Amargós i Samaranch
Alineat amb l’Hivernacle i el Museu de Geologia, l’umbracle del parc de la Ciutadella està construït a base d’esveltes columnes de ferro fos, perfils metàl·lics corbats i làmines de fusta, té una nau central i dues laterals a cada banda formant una secció lobulada i queda tancat per mitjà de dos panys, en els quals hi ha els accessos, fets d’obra vista treballada.
Les seves naus estan poblades de vegetació, majoritàriament de caràcter tropical, que creix normalment a l’ombra dels grans boscos.
El juliol de 1886 Jaume Gustà el va reformar perquè servís de saló de festes i conferències.
Posteriorment, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, va recuperar la seva forma i funció originals gràcies a la restauració de Josep Amargós.
Bibliografia:
Rogent, Francesc; “Arquitectura moderna de Barcelona”; Parera y Cía. Editores, Barcelona, 1897.
Bohigas, Oriol; “Reseña y catálogo de arquitectura modernista. Vol. I i II”; Ed. Lumen, Barcelona, 1983.
Hernández-Cros, Josep Emili; Mora, Gabriel; Pouplana, Xavier; “Arquitectura de Barcelona; COAC, Barcelona, 1990.
“Umbráculo del Parque de la Ciudadela”; dins “Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo”, núm 101, Barcelona, març-abril 1974.
Hivernacle
1888: Josep Amargós i Samaranch
Darrere de l’umbracle i justament al davant del Museu de Geologia, trobem l’hivernacle, edifici de 3 naus, la central més elevada, amb una estructura de metall i vidre, que segueix, per bé que en versió senzilla, les solucions habituals en aquesta mena de construccions.
És un exemple típic de l’arquitectura de ferro i vidre de la segona meitat del segle 19.
Els elements decoratius, d’inspiració classicista, també són de foneria.
Al mig hi ha una font dissenyada per l’escultor Xavier Corberó (1985).
A la base hi podem llegir un fragment del poema “La muntanya” de Joan Maragall.
Actualment s’utilitza com a sala d’exposicions.
Bibliografia:
Bohigas, Oriol; “Reseña y catálogo de arquitectura modernista. Vol. I i II”; Ed. Lumen, Barcelona, 1983.
Hernández-Cros, Josep Emili; Mora, Gabriel; Pouplana, Xavier; “Arquitectura de Barcelona; COAC, Barcelona, 1990.
“Proyecto del Palacio de la Industria y Bellas Artes. Invernáculo”; dins “Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo”, núm 101, Barcelona, març-abril 1974.
‘El cas del Besòs és un dels exemples més paradigmàtics de perifèria social. L’anàlisi històrica afirma una relació de dependència i de subordinació espacial total. El binomi centre-perifèria és el tret constituent bàsic i el que millor reprodueix, en tots els sentits, la relació històrica del barri’
‘… és una zona sense continuïtat geogràfica, marcada per les barreres imposades per la confluència progressiva de diverses infrastructures de comunicació (línia del ferrocarril i enllaços viaris de la part nord-est de Barcelona) que desvirtuen durant molt de temps l’autonomia i la integritat del barri’
Fabio Valbonesi Prieto, ‘El Besòs crític: una aproximació a la realitat dels barris del Besòs’.
· Microurbanisme
- ample dels vials: circulació
- relació amb la furgoneta: el rerabotiga
- les paradetes: mida i disposició
- zonificació
· Sostre, doble escala
- la coberta de la paradeta: protecció i reclam
- la coberta del mercat: continuitat i aixopluc
Com ja sabeu, l’E4 del curs us proposarà de realitzar una coberta polifuncional que pugui acollir, entre d’altres, el “mercadillo” de Sant Adrià del Besòs.
Aquest mercat setmanal només es realitza els dimarts al matí.
Perquè pugueu anar-hi i veure el mercat, hem acordat amb Estructures 1 i Construcció 3 els següents canvis d’horaris:
- dilluns 11, de 12 a 14h: Construcció 3 (V. Sarrablo) (passa de dimarts a dilluns)
- dimarts 12, de 9 a 11h: Estructures 1 (J. Montoy) (s’avança una hora)
D’aquesta manera, el dimarts 12, a partir de les 11, podeu anar a veure el “mercadillo” de Sant Adrià (situat sota l’autopista) i el solar proposat per l’E4 (delimitat per la Rambla-Parc Lluís Companys, el c. Torrasa, el c. Ramon Viñas i l’Alcampo).
Un adjuntem un plànol amb la situació del “mercadillo” i del solar.
El dimecres 13 haureu de lliurar l’E4.0, presentarem l’E4 i els del departament d’estructures ens faran una conferència sobre “Estructura i Agricultura”.
Expressió gràfica (Dibuix)
Representar acuradament el sistema proposat i la seva implantació al lloc. Això vol dir: que corresponguin planta, secció, alçat, maqueta, 3d etc..
Expressió escrita
Expressar correctament una idea. Això vol dir: Sense faltes gramaticals ni ortogràfiques. De manera sintètica i ordenada.
Expressió oral
Presentar un projecte de manera senzilla, sintètica i ordenada. Sense vergonya, però sense arrogància.
DIBUIXAR UN EMPLAÇAMENT BASE
Expressió gràfica intencionada:
- dels elements significatius del lloc
- dels diferents usos/accions
- del nivell de permanència/temporalitat
DIBUIXAR L’EMPLAÇAMENT DEL PROJECTE
Expressió gràfica intencionada:
- dels elements significatius del lloc en relació al projecte
- dels diferents usos/accions en relació al projecte
- del nivell de permanència/temporalitat en relació al projecte
Recursos gràfics:
- valors de línia
- tipus de línia
- ombrejats
- paraules, cotes i números
Presentació: A3, a mà, lliurament a final de classe.
Dibuix a escala petita
DIBUIXAR UNA PARADA DE VENDA AMBULANT
Condició 1:
- Ha de cabre en una Citroën C15
Condició 2:
- Grup Estévez: venda de hàmsters
- Grup Calderon-Folch: venda de carbasses
- Grup Ustrell-Fukuda: venda de sushi
- Grup Barozzi-Veiga: venda de camises d’home
Presentació: A3, a mà, lliurament a principi de classe de dilluns 11 de febrer
El proper dimecres 30 de gener, de 9 a 14h, tindrà lloc la presentació final de l’E3: “Aillar. Insonorització de Can Zam”.
Com a convidats del jury vindran:
- Nuno i Jose Mateus > ARX Portugal
- Gérald Lafond > web / blog
Els criteris del lliurament són els mateixos que els dels dos exercicis anteriors.
